diumenge, 29 d’abril de 2018

Camins pedregosos

     



     Els artistes que desenvolupen una obra allunyada del discurs oficial, ho tenen molt difícil. Per discurs oficial entenc la tendència que exposen majoritàriament els centres d’art; però filant encara més prim, diria que és una tendència marcada per alguns artistes que s’ho han sabut fer per dominar el panorama expositiu. Han sigut prou hàbils per acostar-se al poder i relacionar-se de la millor manera. No només per ser considerats "pares" d’alguna cosa, sinó per ser-ho realment; acostant, i protegint dins la seva òrbita, un cercle d’artistes i comissaris afins; i per fer-ho bé del tot, buscant que tots aquests siguin molt més joves. D’aquesta manera, el seu regnat i temps d’influència es perllonga enllà del temps. Hi ha algú que ho discuteix, en el sentit que això no és ben bé així. Que no han estat els artistes, sinó algun director de centre omnipresent i omnipotent, que ho ha abraçat tot amb el seu "credo". Potser sí. La qüestió és que qui esta lluny d’aquestes mogudes, esta sol en un paratge desert. Bé, sol del tot no. A mi quasi sempre m’han interessat els artistes que estan o han estat al marge dels discursos o corrents predominants. I com a mi, a altra gent, que ara sembla que sigui poca; però sóc optimista i estic convençuda que d’aquí a poc temps tornaran a ser-ne molts. Per posar algun exemple, puc esmentar a Joan Furriols. Va treballar de manera constant al llarg dels anys, però mai va trobar ni espai ni reconeixement. Fins fa ben poc, que, afortunadament, ja ha estat reconegut, tot i que sense ocupar el lloc que es mereix. És per això que sempre intento que els artistes que es senten marginats no defalleixin. Si la seva obra és sòlida, acabaran sent reconeguts. Encara que el seu camí transcorri per un paratge escarpat i inhòspit.

       La setmana passada vaig estar escoltant un seguit de programes que Catalunya Música va dedicar a David Padrós. Un compositor que, després de disset anys a centre-Europa, va tornar a Catalunya. La seva música tenia poc a veure amb el que es feia aquí –amb el que estava de moda aquí- i quan ell va arribar, el teixit ja estava fet i era molt espès. La seva és una obra molt meditada; fruit del seu coneixement de les músiques d’avantguarda centre-Europees i de la música oriental (1). En David Padrós va ser durant dotze anys el meu professor de piano i un bon amic. Vaig conèixer de primera mà el seu desencís i el quasi abandonament de la lluita per fer sentir la seva música. No interessava als que movien els fils i el seu caràcter reservat no el va ajudar gens.  Tornar a sentir parlar sobre la seva música em va fer molt feliç i em vaig sentir orgullosa d’haver tingut un mestre tant savi que em va ensenyar tant. Però també em va saber greu que, fent coses tant interessants, hagués estat ignorat, mentre alguns altres –hàbils amb les relacions i destres amb el poder cultural- eren (i són) coneguts per tothom.

      El món de la creació esta ple de llops/es solitaris/es. De vegades pot ser desesperant treballar i perseguir uns principis i un sentit en el que es creu profundament, i sentir-se a contra-corrent. Però la història ens demostra que aquesta és una constant eterna, i que el temps de vegades triga massa a posar les coses a lloc. Val més seguir, encara que el camí sigui pedregós, i intentar ignorar un entorn ple d'un soroll que destorba. 

Nota:
(1).- Qui tingui una mica de temps, val la pena sentir aquests programes. Encara que només sigui un: 
Catalunya Música: David Padrós


dissabte, 7 d’abril de 2018

Elogi al fragment

      



     A l’exposició “D’après, selon, suivant” de Salvador Juanpere, hi ha algunes obres especialment inquietants. Començaré escibint sobre dos dibuixos realitzats amb bolígraf Bic, en els que apareixen dos caps escultòrics rodejats de fragments sobrants de pedra o marbre. Tots dos caps estan en el moment just després de que l’escultor els hagi acabat. La matèria, que abans de que s’hi posés, formava un bloc compacte, ha sofert una transformació: una part s’ha convertit en art. L’altra, en material de rebuig. Salvador Juanpere reflexiona sobre aquest fet mentre treballa a l’aire lliure, en el seu terreny de Vilaplana. Pensa en la pols que surt del marbre, i en els petits fragments que van a parar a terra. Reflexiona sobre el fet de que tot aquest material torna a la natura, al seu lloc original. No deixa de ser paradoxal, però, que, moltes vegades, el marbre que utilitza potser prové de Grècia. D’aquesta manera, partícules de marbre grec passaran a formar part de la composició química de la terra de la que s’alimenten els seus avellaners. També es planteja una altra qüestió, aquesta més filosòfica. Es tracta del tema dels límits. Tots aquells fragments sobrants que envolten els caps acabats d’esculpir han estat a punt de convertir-se en llenguatge plàstic, en la transmissió estètica d’unes idees, en definitiva: en art. Juanpere pensa en  un espai imaginari al que han anat a parar els fragments de les escultures de Bernini, o de Miquel Àngel, un espai al que també hi van a parar els fragments sobrants dels seus caps.

     La preocupació pels fragments l’ha conduit a realitzar una sèrie d’escultures, titulades “escultures expandides”, en la que els fragments de marbre estan adherits a l’escultura. Es tracta d’una sèrie basada en unes escultures planes de Giacometti de l’època surrealista (1930-1934). Juanpere recrea aquestes escultures i encasta els fragments sobrants a la superfície llisa. Fa pensar que la matèria atrau cap a sí els fragments que li han estat arrencats, gràcies a la seva força centrípeta. D’aquesta manera, tornen a formar part del marbre, i de passada de l’escultura. Sembla que Juanpere vulgui també oposar-se a la teoria de la negació, inherent a la cosa fragmentada, i que per la seva pròpia des-naturalització, esta condemnada al rebuig i l’oblit. A la manera dels romàntics, reivindica la bellesa del fragment, el sentit de la desfeta, en una identificació profundament poètica amb la vida de l’ésser humà i les seves vicissituds.

    A l’exposició, hi ha una altra obra de fragments: “Constel.lació de rocs de marbre i metalls preciosos”. Diversos fragments de marbre, d’or i de plata estan escampats en la superfície del paper, però la seva disposició no és aleatòria: ocupen el lloc de les estrelles de la Constel.lació de l’Escultor, que es pot veure des de l’hemisferi sud.  Aquesta obra, ens recorda que el cosmos esta format per fragments d’alguna cosa que va esclatar en el principi dels temps, formant estrelles i galàxies que es van escampar per l’univers.  

    En totes les obres descrites hi ha un elogi al fragment. Des de l’enyorança del tot primigeni; però reivindicant la seva particularitat. Potser haurem de donar la raó a Kazimierz Bartoszynski, que va escriure que, en èpoques de gran tensió, hi ha una tendència espiritual envers el fragment.


Nota: 
La imatge reprodueix l'obra de Salvador Juanpere "Escultura expandida- D'après Giacometti I", 2016.

dilluns, 26 de març de 2018

Del xamanisme de Beuys a la teoria d'allò possible

      



     L’obra de Salvador Juanpere Scheefall (en alemany vol dir “nevada”), fa referència a una obra del mateix títol de l’artista alemany Joseph Beuys realitzada l’any 1965, en la que l’artista cobreix amb diverses làmines de feltre, tres troncs d’arbre situats al terra. Sembla que l’artista hagués cobert aquells tres arbres desprotegits, per tal de donar-los calor, i protegir-los la vida. Beuys actua en aquesta obra com a demiürg en el sentit romàntic del terme, en la idea de preservar la vida dels troncs tallats, i es mou al llindar de la natura amb Déu. Acompleix així la seva premissa de relacionar el seu art amb la vida. La idea de “donar calor” en l’obra de Beuys esta lligada als conceptes de pensament màgic i amor, que es troben en altres de les seves obres. En “Bomba de mel en el lloc de treball”, presentada en la Documenta VI de 1977, el calor (representat per la mel i el greix que recobreix la bomba) recorre tot l’edifici. Beuys parteix sovint de la seqüència “fred-circulació-calor” fent un paral.lisme amb una altra seqüència:  “físic-espiritual-sentimental”. Salvador Juanpere segueix la línia de treball de Beuys i la porta al seu terreny, i de passada la connecta a la seva pròpia biografia. Recull fruits que troba al terra del seu terreny, els fon en bronze i els situa entre diverses capes de feltre per tal de donar-los calor i protegir-los la vida. D’alguna manera, Juanpere transcendeix la mera rèplica visual o de referències. El fet de que aquests fruits siguin del seu terreny, situa la seva obra en la mateixa sintonia conceptual de l’acció de Beuys: el pla físic (els materials), l’espiritual (donar calor per mantenir la vida, i per tant la continuïtat) i el sentimental (el seu lligam genealògic amb les seves terres).

      Just a la paret del davant on esta situada  Scheefall, en trobem l’escultura “...la simplicité... d’après Brancusi”, que fa referència, com el seu títol indica, a una frase de l’escultor que diu “la simplicité est la complexité resolue”. Així doncs, sobre la peanya en la que Brancusi hauria posat un cap de petites dimensions, Juanpere el substitueix per un bloc de marbre. Aquest bloc “podria” contenir el cap de l’escultura de Brancusi, i d’alguna manera el conté en potència. Això vol dir que el cap no hi és, però que pot existir en un futur. És una obra doncs, que especula sobre la categoria filosòfica d'allò possible. Aquesta categoria apareix sota plantejaments diferents en tota la Història de la Filosofia, tant en la filosofia clàssica, com en la moderna i contemporània.  Els diversos raonaments afirmen (o neguen) les propietats de la matèria d’estar en moviment constant, d’adquirir noves formes, d’expressar el seu desenvolupament de maneres diferents i el seu nexe amb la necessitat inherent del desenvolupament. L’escultura de Juanpere es postula en la línia de l’afirmació d'allò possible, ja que és una demostració física: el bloc de marbre pot contenir una escultura que ja existeix; es refereix a una escultura que Brancusi ja va realitzar en el passat. Per tant, ens situa en el punt de partida, quan allò possible encara no és una realitat; quan allò possible no existeix. Quan allò possible és, en el sentit positiu, una possibilitat realitzable.

                                                  
                                                                                                 ( Continuarà...)



dissabte, 10 de març de 2018

Respostes possibles

     



     Crec haver trobat un parell de respostes a la preocupació general de la baixada de públic que patim les galeries d’art d’arreu en els darrers anys. El motiu no és que l’art no interessi. Aquesta afirmació, feta per molts integrants del sector, trontolla de mala manera quan visites centres institucionals, perquè si vas un diumenge al matí, has de veure les obres fent cua. És cert però que això no passa a tot arreu. Darrerament he llegit lamentacions i queixes de membres de museus i centres d’art de comarques, que malauradament no tenen un públic gaire nombrós.

      Una de les respostes me la va donar un col.leccionista, i és una resposta de caire sociològic. Fa alguns anys, era imprescindible veure i tenir obra d’alguns artistes. Ell recorda converses amb els seus amics, en el que “s’ha de veure” - referint-se a exposicions d’art contemporani en galeries-, o “s’ha de tenir alguna cosa d’aquest artista”, eren frases freqüentíssimes. Des de fa anys, ho ha deixat de sentir. Quan ell explica (amb autèntic entusiasme) l’obra d’un artista que acaba de descobrir als seus amics o coneguts, es troba amb que ja no “l’acompanya” ningú. En el seu entorn, ningú te la necessitat de “veure” o “tenir” res de cap artista. Com si  aquella febre per l’art contemporani hagués estat simplement una moda. Podríem pensar que la crisi econòmica ha fet baixar dramàticament el poder adquisitiu de la majoria de les persones que abans compraven art, i així ha estat en molts casos; però no en els que em descrivia el col.leccionista en qüestió. De fet, les persones a les que ell es referia, han mantingut els llocs de treball i els sous, així com el seu poder adquisitiu mitjà-alt.

     Una altra resposta la vaig trobar llegint l’assaig escrit per Marina Garcés que es titula “Nova il.lustració radical”(1), i te a veure amb dos conceptes que ella analitza: L’economia de l’atenció i la interpassivitat. Tots dos conceptes tenen a veure amb l’ingent volum d’informació que rebem, i la impossibilitat d’atendre-la. L’atenció ha esdevingut un bé escàs i per tant valuós. Enfront un escenari desbordant d’informació, es produeix la paràlisi. Garcés escriu que “una subjectivitat desbordada és la que avui se sotmet amb més facilitat a una adhesió acrítica a l’opinió, la ideologia i els judicis dels altres. Com que no podem formar-nos una opinió sobre tot el que ens envolta, seguim les que altres ens ofereixen, o ens hi apuntem sense tenir ja la capacitat de sotmetre-les a crítica”. Per això es visiten les exposicions que tenen més ressò mediàtic, o sigui, les institucionals. Parlant en termes generalistes, podríem dir que la sobre-informació ha matat la curiositat i l’afany de la descoberta.  Sobre això, la proposta de Marina Garcés és precisament la il.lustració radical, que consisteix en partir del coneixement per qüestionar-ho tot. I per fer això, cal adoptar una postura activa. No val a donar per vàlid el que opinen els altres, sinó que hem d’aconseguir posar en marxa el nostre judici crític. 

     L’apatia que s’ha generalitzat des de que la gent fa servir abusivament les xarxes socials (ja no els queda temps de res), fa sospitar que costarà que la il.lustració radical s’imposi, al menys pel que fa la cultura. Així és que potser haurem d’esperar que l’art torni a posar-se de moda, o que apareguin líders culturals que facin veure que visitar galeries i exercitar l’esperit crític, son coses importants per a estar i mantenir-se viu.

Nota:
(1).- Marina Garcés, "Nova il.lustració radical" Nous quaderns d'Anagrama, 2017.

dissabte, 3 de març de 2018

Salvador Juanpere: "D'après, selon suivant..."

     


     El títol de l’exposició de Salvador Juanpere D’après, selon, suivant..., ens dona la clau del moment creatiu en el que es troba l’autor de les obres que exposem. Cada una de les obres constitueix una reflexió que transcendeix la simple admiració per un determinat model històric. Juanpere es situa en el punt inicial del procés creatiu de l’autor de referència i  el reprodueix des del seu punt de vista, des del seu moment històric, des de la seva perspectiva i amb altres coneixements i inquietuds que el condicionen. Sobre això, ell mateix ens explica un conte de Jorge Luis Borges titulat “Pierre Menard, autor del Quijote”. Borges descriu Menard, com a un personatge fosc, obsessionat en reescriure alguns capítols de la novel.la de Cervantes. El resultat és un text idèntic al de l’original, paraula per paraula, coma a coma. No obstant això, el resultat és un altre: es tracta d’una còpia. Menard vol rescatar un text, tornar-lo a crear tal i com va ser concebut pel seu autor. Però el que llegim, no és una altra cosa que una traducció de l’original feta –i aquí esta el quid de la qüestió- des de la seva experiència, des del seu moment i amb el seu bagatge. Ens fa prendre consciència de la nostra capacitat creativa com a lectors. Ens fa fins i tot pensar que la qualitat d’una obra no depèn només del seu autor, sinó de cada lector, que amb la seva re-lectura, en fa una de nova i que serà diferent per a cada individu. Sense cap mena de dubte, en l’art es produeix el mateix fenomen. Cada vegada que contemplem una obra, la re-creem en la nostra ment, la situem dins el nostre imaginari, li atorguem qualitat i perspectives que potser l’autor no va ni sospitar. I això es produeix infinites vegades, en tant que hi poden haver infinits individus que passin per l’experiència de la contemplació d’una obra.

       Moltes de les obres exposades presenten aquesta constant. Però ara prendrem només com a exemple l’escultura que hem triat per a la invitació, Être crâne (ser crani), datada el 2015 . El punt de partida de l’obra és l’escultura de Brancusi L’acabat de néixer, del 1915, actualment al Philadelphia Museum of Art. L’escultura de Juanpere porta però una inscripció: “être crâne”. Aquesta inscripció fa referència al títol d’un assaig de Georges Didi-Hubermann sobre l’obra de l’artista povera italià Giuseppe Penone. Una de les hipòtesis del llibre és que l’artista és un inventor d’espais, de formes, que dóna cos a llocs inversemblants, impossibles i impensables. També parla de que la missió de l’escultura és tocar el pensament, i donat que l’escultura porta incorporada la pròpia memòria en tant que matèria, aquesta realitza un procés directe, i a la vegada invers. Penone es va obsessionar amb la idea de que el cervell és insensible al crani que el conté i va dedicar-se a reproduir aquesta part interna  aquesta “escultura” que viu en nosaltres mateixos. Quan Juanpere aborda el tema sobre l’escultura de Brancusi, el seu procés de treball porta incorporada aquesta idea, així com la idea de que el crani, sense el cervell, seria mort. Per això, si l’escultura de Brancusi L’acabat de néixer, és blanca, la de Juanpere és de marbre negre. Si el blanc ens fa pensar en la vida, el negre fa referència a la mort. Dors i revers, com en els plantejaments de Penone.  A la manera del Pierre Menard de Borges, Juanpere “llegeix” l’escultura de Brancusi a través dels textos filosòfics de Georges Didi-Huberman i dels plantejaments de Penone i crea “Être crâne”, l’escultura que reprodueix la fotografia.

     L’exposició que inaugurem el proper 7 de març, és tan plena de pensaments, idees i formes, que és impossible resumir en un sol article. Però m’han semblat prou significatius els dos exemples que he posat perquè il.lustren l’actitud creativa de Salvador Juanpere de forma prou clara. De ben segur, a aquest article en seguiran d’altres.



dissabte, 24 de febrer de 2018

De papanates n'hi ha hagut sempre.

     



     Estic llegint la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, editades per Club Editor, i confesso que fa molt de temps que no tenia entre les mans un llibre tant entretingut i tant interessant alhora. La conversa entre un editor i el seu autor sobre literatura és apassionant; però si l’editor és Joan Sales, autor de la novel.la “Incerta Glòria” i l’escriptora és Mercè Rodoreda, l’interès gaudeix d’una intensitat remarcable. Aquest llibre l’hi havia regalat jo mateixa al meu pare l’any 2009 –suposo que perquè la que el volia llegir era jo-, i no ha estat fins ara, que s’ha tornat a reeditar i se n’ha parlat a la premsa, que el vaig anar a rescatar de la seva biblioteca  i em submergeixo en la seva lectura totes les tardes de diumenge i tots els vespres que puc. Llegint-lo, em sorprenen les similituds amb molts aspectes de la nostra realitat actual. Pel que fa a la política, és desencoratjador adonar-se de que la deriva repressora que ha adoptat el govern d’Espanya i els partits polítics que li donen suport, ha generat una situació idèntica a la que hi havia durant els anys del franquisme. És increïble veure com aquelles idees fonamentals (la unitat d’una suposada pàtria i la voluntat d’aniquilació de les altres nacions) s’han mantingut latents durant una democràcia que, ja en les cartes entre Sales i Rodoreda, apareix com a “sospitosa”.

     Però deixant de banda les similituds polítiques, hi ha alguns comportaments que m’han cridat l’atenció, no per semblants, sinó per idèntics. Sobretot pel que fa referència a alguns costums de la gent, que encara que es considerin amants de la cultura, no fan sinó dinamitar-la. La gent a la que em refereixo és la que Sales (i jo) qualifica de “papanates”. Pel que sembla doncs, la cultura –en el cas de Sales la literatura, i en el meu cas l’art- ha hagut de lluitar no només per posar en valor les seves qualitats, sinó contra un veritable exèrcit de papanates. Sales esmenta els lectors exclusius dels premis literaris. Tots aquells que llegeixen un llibre quan aquest ha obtingut un premi, i que no saben que, moltes vegades, en el lliurament d’un premi hi han entrat altres factors extra-literaris. Aquests poden anar des dels discutibles criteris del jurat, fins a altres interessos que poc tenen a veure amb la literatura. La seva "cultura" tindrà a veure més amb el mercat que amb la literatura. Malauradament, em sembla que les coses no han canviat pas gaire.

     Aquests dies que només es parla d’ARCO, i tot llegint els textos de Joan Sales, no he pogut evitar pensar en una altra tipologia de “papanata” que es dona en el món de l’art. Em refereixo a tota aquella gent (malauradament molta) que satisfà la seva “dosi” anual d’art assistint únicament a aquesta fira de Madrid. Persones que manifesten públicament el seu interès per l’art contemporani i que fins i tot es qualifiquen com a col.leccionistes, però que mai, -o quasi mai-,  trepitgen les galeries de la seva ciutat. I si pensen en comprar una obra d’art, la compren a ARCO, enlloc de fer-ho en una galeria, on podrien  triar. Esta ben clar que el món funciona i ha funcionat sempre així, i ni es va poder canviar en el passat ni podrem revertir el futur. De papanates n’hi va haver, n’hi ha i n’hi haurà sempre.

dissabte, 17 de febrer de 2018

Una conversa a partir de l'obra de Jesús Galdón

     


     Ahir al vespre vam tenir el privilegi de poder compartir una conversa, a partir de l’exposició de Jesús Galdón “Continuïtats discontínues”, entre el propi artista i l’arqueòleg i actual Vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya, Pere Izquierdo. La conversa, va començar cap a tres quarts de vuit i es va allargar fins a tres quarts de deu, la qual cosa indica que va ser viva i carregada d’informació. Per altra banda, ens va ajudar a desvelar noves perspectives sobre l’obra de Jesús Galdón. Vam pensar que hauríem d’haver propiciat aquesta trobada molt abans, al començament de l’exposició, perquè sense cap mena de dubte, hauríem pogut transmetre algunes de les idees que es van desenvolupar ahir als visitants que hem anat tenint al llarg de l’exposició; però encara ens queda una setmana per poder-ho fer. Si més no, deixo en aquest post unes quantes de les observacions (de vegades veritables tesis) que es varen apuntar al llarg de la conversa.

     El primer tema que es va abordar va ser el de arrels. És clar, la primera sèrie que ens trobem a l'exposició es titula precisament “Arrels”; i en Jesús ens va comentar que la idea de les arrels és una constant en la seva obra, centrada en la recerca dels orígens de les coses i dels pensaments. El material que fa servir per crear les formes, el carbonet en pols, que a la vegada no  és altra cosa que fusta cremada, va donar peu a que Pere Izquierdo fés una reflexió interessant al respecte: donat que tota la matèria orgànica es recicla –seguint el propi cicle natural-, qui ens diu que en aquests àtoms de carbó no hi ha àtoms també de Juli Cèsar o Alexandre el Gran! En aquest treball de Jesús Galdón, doncs, fins i tot es pot resseguir – a nivell científic-  l’orígen del món i per tant la seva connexió amb la història de la humanitat. Fent una altra associació, ens va esmentar el llibre de l’arqueòleg Miquel Tarradell (1920- 1995), a qui considera un mestre, “Les arrels de Catalunya”, publicat el 1962. Miquel Tarradell , juntament amb Pau Verrié (1920-2017), també arqueòleg, i historiador, eren uns apassionats de l’art contemporani. Per aquest motiu, Pere Izquierdo es sentia feliç de poder conversar i compartir idees amb Jesús Galdón. Una vegada més, art contemporani i arqueologia es donen la mà. L’arqueologia, com va remarcar, mira el present, intenta entendre el present a través del passat. La vida no és una altra cosa que memòria, i els homes no fan altra cosa que transmetre-la. El mateix ADN ja és un magatzem de memòria. El llenguatge és útil a la humanitat per comunicar-se i fer la transmissió de la memòria cultural. Els arqueòlegs recuperen aquells fragments de memòria que han estat enterrats i oblidats, i que ens ajuden a fer-nos més savis, i per tant més lliures.

      Jesús Galdón parla dels seus dibuixos que representen extensions del cos amb arrels (mans, peus, alè...) i reflexiona sobre la idea de cultura com a una extensió del cos. Les extensions són un símil també d’allò que ens comunica amb el tot. També remarca la idea que porta implícita el seu procés de treball: l’absència de traç, que accentua la seva voluntat de que els dibuixos semblin que s’originen sols.

     Sobre les les figures del  kouros Moscòfor i la koré Ornithe, protagonistes de la sèrie Discontínua, Pere Izquierdo va donar informació per als qui no la teníem. El Moscòfor esta exposat al Museu de l’Acròpolis d’Atenes, i data de l’any 570 abans de Crist. És una ofrena de Romvos a Athenea i representa un jove que porta sobre les espatlles un vedell acabat de néixer. Es considera una mostra del naixement de l’art grec, evolucionat de l’art egipci. A diferència d’aquest, incorpora el moviment, ja que el kouros, té una cama més avançada que l’altra, com si estigués caminant. Presenta un llenguatge plàstic molt refinat, i probablement estava molt policromat. L’èxèrcit persa, en el seu atac a l’Acròpolis d’Atenes, el van trencar i li van treure els ulls, que, molt probablement, eren pedres precioses. Tant Pere Izquierdo com Jesús Galdón van fer esment de que precisament aquesta mirada buida, expressa molt, i encara més avui dia. La Koré, també anomenada Ornithe, va ser trobada a l’Illa de Samos, i es creu que originàriament, -per les senyals que presenta una mà-, era portadora de la clau del temple. Es creu que formava part d’un conjunt escultòric format per quatre figures, de les que només queda aquesta. Pere Izquierdo va parlar de les emanacions sulfúriques que es produïen en alguns llocs de l’illa, que produïa al.lucinacions als que s’hi acostaven, de vegades fins i tot la mort. Els antics grecs atribuïen aquest fet al poder dels déus, i per aquest motiu els hi feien ofrenes.

     Per acabar, es va subratllar la necessitat de la continuïtat del relat històric, La memòria és evident que te llacunes, i arribat el cas, si no es tenen suficients dades, aquestes llacunes s’omplen amb deduccions, moltes vegades, amb inventiva. Al llarg de tantíssims segles, la petjada que s’ha anat deixant en la història, no deixa de ser mínima. I aquesta és una de les preocupacions més intenses de tot l’art de Jesús Galdón: rescatar aquests fragments, i fer-los viure en el present per a que ens facin pensar sobre la tradició i els orígens.



Aquesta conversa va tenir lloc divendres 16 de febrer de 2018 a la galeria el quadern robat.