dimecres, 25 d’abril del 2012

No doneu la mà a Glenn Gould

   


     Un matí, en obrir el correu, vaig  veure que un amic m'i havia enviat un link a un video: “Glenn Gould plays Bach”. En aquella època, tenia la idea de que en Glenn Gould no era un bon pianista. Era un personatge molt extravagant, feia el que volia, m'havia dit el meu professor de piano. Per això, vaig clickar aquell link sense gaire interès. Era un video en blanc i negre, probablement dels anys 60. En Glenn Gould, descamisat i amb una bata al damunt, tocava sense miraments una Partita de Bach, cantant com si estigués posseït per la música. Al seu darrera hi havia un gran finestral: una forta ventada movia el fullam dels arbres. A prop seu, un gos el mirava tranquil, manifestament avesat al seu amo. Al damunt del piano, una tassa, probablement de te. Potser van ser tots aquests detalls íntims i qüotidians, els que van desmuntar la barrera que jo hi havia posat al principi, i vaig poder percebre Glenn Gould com a un ésser ben pròxim.

     Hi havia alguna cosa tremendament vital en la seva manera de tocar. Vaig buscar al You Tube i vaig trobar la seva interpretació de l’Ària de les Variacions Goldberg. Un Glenn Gould de 49 anys tocant amb una extraordinària i intensa lentitud, com si fós la última vegada que interpretava aquella partitura, i volgués gaudir de cada una de les notes, acariciant les tecles, amb la cara molt a prop del teclat, pràcticament, com si ell mateix formés part del piano. Em vaig quedar abstreta profundament: estava al davant d’una cosa extraordinària.

     A partir d’aquell moment, em vaig dedicar a llegir tot el que vaig trobar sobre Glenn Gould: biografies, la seva correspondència, els seus escrits i a mirar els documentals que vaig trobar sobre aquell personatge únic que l’havia atrapat. Glenn Gould era extravagant de debò: no donava mai la ma a ningú i abans dels concerts ho prohibia amb una nota ben explícita. Menjava un sol cop al dia i ho feia de matinada, en un restaurant de carretera. Recollia animals abandonats, llegia filosofia i jugava  a la borsa. Odiava el sol i sempre anava vestit  amb abric i guants, encara que fes calor. Era tremendament hipocondríac.

     Em vaig passar uns quants mesos sentint tots els enregistraments de Gould. Glenn Gould tocant Beethoven, Schönberg, Alban Berg i sobretot Bach. Veia a Glenn Gould travessar els boscos del Canadà amb el seu cotxe negre buscant el Nord, el veia passejar amb el seu gos per un camí solitari, cantussejant.  Durant tot el temps que vaig anar reconstruint la vida de Glenn Gould,  vaig tenir la sensació de que havia recuperat alguna cosa perduda, que havia recordat coses que feia anys que havia oblidat.

     Aquell video en blanc i negre només durava tres minuts, però es va perllongar molts mesos i em va marcar tota una època: com totes les coses importants de la vida.
   

1 comentari:

  1. Quantes vegades una nota, un comentari, una notícia aparentment sense importància, ens frapen i ens atrapen fins quasi l'èxtasi?.

    En aquest cas es tracte del extraordinari i extravagant Glenn Gould. A mi em va passar quelcom similar, però no amb un link sinó amb dos films: Sentit i sensibilitat, basat en una obra de Jane Austen - de qui en tenia referència a través d'Orgull i Prejudici - i Retorn a Howards End, el film d'Ivory, basat en la novel·la de E.M.Foster. I és aquest un film de "capcelera" per a mi, sobre tot per la magnífica ambientació de l'època de pre-guerra del 1914. Per tant, t'entenc perfectament.

    Dos magnífiques novel·les que només es poden llegir si es té prou ànima i sentiment per fer-ho. No tothom es capaç.

    Com sempre, un plaer llegir-te, precisament per aquest suggestiu "Sentit" i aquesta encisadora "sensibilitat".

    Fins aviat!!!

    ResponElimina