Aquest text el dedico a la Judit Subirachs
Moltes persones no donen valor a les coses que els envolten. Vull dir
que no se’n adonen del pes específic que tenen a la seva vida els objectes, els
quadres o el paisatge que hi ha a l’altra banda de la finestra. En canvi, hi ha
persones per a les que aquestes coses són transcendentals. Jo sóc d'aquestes. Em ve al cap una
làmina de Filippo Lippi, amb la imatge d’un àngel, que estava penjada al capçal
del meu llit quan jo era petita. On deuria anar a parar quan vam canviar de
casa? Per sort, conservo el piano de joguina, gràcies a que la meva tia el va
guardar durant molts anys. La majoria de les tecles encara sonen. Aquest piano
forma part dels meus records, i per tant de la meva vida. Com tantes altres
coses i objectes d’art, que tenen un significat per a mi.
Aquesta forma de ser és la que
va portar a Edmund de Waal (1) a escriure un llibre meravellós: La llebre
amb els ulls d’ambre, una herència oculta. Me’l va regalar una bona amiga i
li estic immensament agraïda. Feia molt de temps que no havia llegit un llibre
que m’arribés tant. Es podria ben dir que, mentre em va durar la lectura, vaig
desaparèixer. Vaig rellegir capítols sencers, i vaig passar moltes estones
buscant imatges i informació complementària a internet. El llibre m’havia
afectat a nivell emocional. Edmund de Waal és un ceramista anglès que, un dia
va heretar una col.lecció de netsukes (2) que havia pertangut a la seva
família. Quan va tenir els netsukes entre els seus dits ( De Waal
reivindica sovint el tacte com a sentit fonamental per a la comunicació), va
percebre que tenien coses molt importants per a explicar-li, i va decidir
ajudar-los. Dedicant- hi molt de temps i esforç, va anar reconstruint la seva
història, des de que van aparèixer a la seva família (varen ser adquirits cap
al 1870) fins el moment present. Cent quaranta anys en els que els netsukes
varen ser testimonis de l’ascens, caiguda i diàspora de la família Ephrussi.
Una família jueva adinerada que va viure tots –absolutament tots- els
esdeveniments històrics i culturals de
finals del segle XIX i del segle XX.
No em vaig separar del llibre
en tota la setmana. Com podia ser que mai, ni durant els estudis a la
universitat, ni després, hagués sentit a parlar de Charles Ephrussi (3), un dels
col.leccionistes d’art impressionista més importants? Era amic de Manet i de
Renoir, i havia inspirat el personatge de Swann a Marcel Proust!. Perquè mai
s’explica la vida real de l’art?. Tots aquests anys m’han servit per situar-me
en aquesta perspectiva, i és per això que aquest llibre m’ha arribat tant:
perquè parla l’art des del punt de vista que jo el percebo ara. Escriu sobre
coses reals, sobre les que es passa de puntetes quan s’escriu sobre art. Com a
creador de formes, De Waal sap que les obres d’art adquireixen una vida pròpia
quan surten de l’estudi. Sap que parlaran d’ell, i amb el temps, també de qui
les posseeixi, a qui acompanyaran sempre i faran més rica la seva vida. Sempre
he intentat transmetre aquesta idea als meus clients i amics. Sense dubtes, jo
pertanyo també al grup de persones que s’estimen els objectes i es deixa dur
per la seva energia i que creu que ens ajuden a ser més nosaltres mateixos.
Moltes d’aquestes coses ens sobreviuran i seran part de la nostra història. Des
de la frivolitat, algú pot qualificar-me de fetitxista; però jo, com Edmund de
Waal, prefereixo creure en la vida secreta de les coses i en la seva memòria.
Notes: (1): http://www.edmunddewaal.com/
Benvolguda Anna,
ResponEliminaÉs un text preciós. M’ha commogut i m’ha emocionat, perquè jo també pertanyo al club de donar valor a les coses que m’envolten, o que han format part de la meva vida, i que encara hi son.
Ja saps que soc membre de l’equip de recerca del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, i allà ens dediquem a conservar la història de la ciutat – no en la seva basant administrativa sinó social - a través dels documents, llibres i objectes recollits de pisos que es buiden, principalment per defuncions dels seus titulars, i que els hereus no li donen el valor sentimental o emocional que té. Ja no em parlem de l’econòmic, que no en té en molts cassos. Però el valor documental és fonamental. És la nostra memòria personal, intransferible que ningú pot canviar, al inrevés de la col•lectiva. Però pocs ho saben veure.
Jo dono valor a les coses que m’envolten. M’agrada tenir llibres a prop. Tocar-los, acariciar-los, llegir-los, per descomptat, i a vegades, segons quins, ensumar-los. M’agraden les ceràmiques i porcellanes, o els objectes d’art que m’aportin harmonia i benestar. I m’agrada tenir-los ordenats i nets. M’agrada contemplar les fundes dels discs de vinil de música clàssica i recordar com els anava comprant cada setmana, en uns temps de promoció cultural, actualment extingits.
M’agrada contemplar el meu joc de té de la reina Isabel II. Típica porcellana anglesa, de la Royal Albert... que malauradament ja no es veu. M’agrada mentre escric aquest comentari o penso en les meves crítiques, contemplar el bodegó de llibres, antics, ploma i tinter d’un pintor decoratiu, Dalmau, d’aquells que venia en botigues de decoració, però que em permet transportar-me al món de coneixement i de l’estudi, alhora que m’allunya de la meva poca afalagadora realitat.
El llibre d’Edmund Waal que has llegit, i del que en prenc nota per comprar-lo oportunament, penso que sap captar l’essència de l’objecte, el que recull al llarg del temps, que per si sol no pot explicar, però que ens convida a investigar el que ha viscut, com el cas de l’autor. Per tant, quan ens toqui marxar d’aquest món, ho farem molt lleugers d’equipatge, el sentiment anímic de conservació penso que ha de ser preservat, com l’humanisme i la bellesa de l’art i per l’art en totes les seves facetes.
Tot i que en els temps on domina l’Ipad o l’Iphone i on centenars de persones fan cua de matinada, davant la botiga d’Apple a Barcelona per adquirir un nou model d’Iphone que val 600 €, doncs veritablement és molt difícil mantenir aquest principi que acabo d’esmentar, sempre existiran “especies en vies d’extinció” que no es conformaran amb el que veuen, sinó que necessitaran profunditzar en el que són, tal com tu fas quan et sorprens a tu mateixa, en no haver descobert fins ara qui era Charles Ephrussi.
Anna, hi ha, moltíssimes coses que no sabem, i ens anirem d’aquest món sense saber-ne d’altres. Però lo bo és les que anem coneixent i sabent cada dia, perquè no perdem ni la il•lusió per estudiar, ni l’interès en aprendre ni ens deixem sotmetre per la dictadura de les noves tecnologies, de les que gràcies a l’època que vàrem néixer, em fem un us racional i de comunicació. I d’aquest tarannà de donar valor a les coses, d’estimar-les en la seva justa mesura, n’hem de fer fermesa i fins i tot apologia.
Per acabar, t’explicaré una altra anècdota meva sobre com m’estimo les meves coses. Encara conservo algunes nines de quan era petita. Les tinc assentadetes a la que havia estat la meva trona, també de petita. Dos cops l’any, estiu i hivern, les rento amb cura i les canvio de vestit. Tinc 51 anys recent fets, però són les meves particulars “criatures”, que em porten records d’una bona i agradable infantesa, que afortunadament no he oblidat mai, i de la que encara conservo contes, alguns joguets, i uns quants llibres, els dels meus pares de quan estudiaven, els meus d’escola i alguns de la col•lecció Historias Selección de l’Editorial Bruguera. Te’n recordes?
Aquests llibres que esmentes, tenien el text a la dreta i il.lustracions a l'esquerra?. Si és que sí, doncs el primer llibre que vaig llegir va ser un d'aquesta col.lecció. Jo encara no anava a l'escola, vaig aprendre a llegir tota sola, suposo que amb l'ajuda de la família.
EliminaPenso que és important valorar les coses que ens envolten, sempre que tinguin algún significar per a nosaltres, es clar. És una manera de donar valor a la nostra vida i al camí que hem fet.
El temps canvien, i en les èpoques passades que relata Edmund de Waal, la gent (rica) també "feia cua" a les botigues especialitzades per comprar objectes que venien del japó, per exemple. Com en Charles Ephrussi, que va comprar aquella col.lecció de 264 netsukes. Recordes la fantàstica exposició sobre japonisme que hi va haver al Caixaforum aquest estiu? El Paris de Charles Ephrussi estava posseït per la febre dels objectes decoratius provinents del Japó. Cada època té les seves dèries consumistes. Ara toquen els estris tecnològics. No és tant poètic, però no sé si la nostra època ho és gaire. Tampoc tenim cap perspectiva per veure-ho, ni per saber determinar quina és la nostra tònica.
En qualsevol cas, et recomano efusivament la lectura del llibre, no només pels valors que transmet, sino també per l'emotiu repàs històric que fa l'autor.
I una vegada més, gràcies pel teu llarg comentari. Un gran ajuda per a que moltes coses tinguin sentit.