dimecres, 10 de desembre del 2014

Complex de màrtir

    



      Poc després d’inaugurar l’exposició de Jorge R. Pombo, ens va visitar una crítica d’art que escriu en una revista sobre les tendències del mercat de l’art. Abans, a l’altra galeria, ens venia a veure tot sovint. A el quadern robat encara no hi havia estat. En Jorge és relativament conegut a Barcelona i vaig pensar que potser aquesta vegada escriuria encara que fos una breu ressenya de l’exposició. Li vaig fer un comentari sobre aquesta possibilitat, però em va dir que això era del tot impossible. La revista només publicava “de franc” articles sobre artistes “famosos”, però em podia passar les seves tarifes per si estàvem interessats en que la revista publiqués quelcom. S’hi va estar poca estona, ens va dir que havia quedat a la galeria Marlborough per entrevistar a Juan Genovés. Pocs dies després, em va arribar un correu electrònic amb les tarifes.

      Vaig anar a visitar l’exposició de Juan Genovés. No cal fer comentaris sobre l’obra, tractant-se d’un artista famós, ja els haurà fet la premsa especialitzada. Però el rang dels seus preus em va fer qüestionar tota la meva escala de valors. Vaig pensar que persones com jo i artistes com el Jorge no tenim només la crisi com a principal escull, si no tot el sistema!.

       L’estat d’ànim que em provoquen situacions com aquesta, em fan pensar en Katharine Kuh (1904-1994).  L’any 1935, Katharine Kuh va obrir una galeria d’art a Chicago dedicada a artistes emergents o joves que encara no havien rebut reconeixement internacional. Va mantenir la galeria fins al 1953, quan va tancar per entrar a treballar com encarregada d’art modern a l’Art Institute de Chicago. Durant els seus anys com a galerista va patir tot tipus de situacions complicades. Va haver de patir els pitjors anys de la gran depressió dels anys 30, a més de la ignorància generalitzada del públic i dels especialistes del moment. La incomprensió envers l’art contemporani era molt gran i en les seves memòries, publicades sota el títol: Mi historia de amor con el arte: secretos de una vida entre artistas  (Editorial Turner, 2007), explica que fins i tot li havien arribat a trencar els aparadors,  a causa del rebuig que provocaven les obres que exposava. La qüestió és que Katharine Kuh confessa que, al llarg de tants anys de dificultats, va desenvolupar un “complex de màrtir” considerable, i que això li feia molta ràbia. Em pregunto que hauria fet en aquests moments. Travessem una crisi similar, el rebuig s’ha convertit en indiferència (que per a mi és molt pitjor) i de tant en tant hem de viure experiències com la que he relatat al començament i que fa que ens sentim com si forméssim part d’una altra galàxia.

     No hi ha res que em pogués fer més ràbia que desenvolupar el mateix complex de màrtir que va patir la Katharine, però hi ha coses del tot incomprensibles amb les que topem, tant si volem com si no, i que ens demostren que hi ha bona part del món cultural que esta malalta de provincianisme. Qui pot tenir en compte el que escriu una revista, que, deixant de banda els articles sobre artistes famosos, tots són de pagament? No deixa de ser una política de promoció cultural hipòcrita, perquè en el fons es tracta d’una forma de fer negoci. I tot plegat demostra, malauradament per tots nosaltres, que la cultura no ven perquè interessa ben poc. Si ho fes, el que he explicat al començament, sí que semblaria d’una altra galàxia!

4 comentaris:

  1. El que planteges en el teu article d’avui, té besants contraposades.

    En primer lloc, no et va visitar una crítica d’art, et va visitar un personatge que es dedica a escriure i informar – sense manifestar cap opinió concreta – sobre art, doncs avui en dia ni hi ha pebrots per fer CRÍTICA d’art. Ens permetem criticar el govern, la família real, a l’ex-president de la Generalitat, però l’art, que fa escassament 30 anys, provocava convulsions dins el sector a base de les crítiques, ara sembla intocable, quan en realitat s’ha posat de manifest la decepció de molts col•leccionistes en fiar-se de veus expertes algunes, convenientment untades econòmicament.

    En segon lloc, el personatge en qüestió et va tractar com un potencial client que es podria anunciar a la revista. No va tenir en compte els anys que tu la vas atendre i pot ser aguantar perquè ella fes els seus articles. Li va faltar diplomàcia i cortesia, doncs et podia haver dit el mateix, però d’altra forma, i tu pot ser haguessis quedat contenta i enganyada.

    En tercer lloc, benvolguda Anna, una galeria d’art, vulguis o no vulguis, és un negoci, es a dir, genera una activitat mercantil, paga els seus impostos i despeses a través de la venda d’obres d’art. L’artista també té aquesta basant mercantil, perquè pinta per vendre i poder viure. El seu treball és pintar o esculpir i el teu es vendre. En lloc de vendre perfums en una perfumeria, o pastissos en una pastisseria, vens art. No hi ha altruisme. Apostes per un artista com una firma de begudes aposta per una nova beguda, o una empresa de moda aposta per nous dissenys. I per tant, la “critica” et va considerar així, des de la basant mercantil. No hi ha favoritisme ni tan sols el fet de dir “soc una galeria nova, fes-me difusió, sis plau”. No hi va haver-hi contemplació, i aquí l’únic que val és el “pagant Sant Pere canta”.

    Amb aquesta política, les revistes, les poques que queden, s’han carregat la crítica. Però és que demès, la premsa en paper està en crisi i no hi ha contemplacions. Aquí tothom a pagar.

    Tal com t’he dit, entenc les dues besants. Tu vols una oportunitat per tirar endavant, i ella només veu el negoci. Una mica em recorda a molts artistes, quan van a les galeries a presentar obra i es veuen refusats, despotriquin contra els galeristes. Quants artistes no han volgut també una oportunitat i se’ls ha desconsiderat, bé per mala qualitat d’obra, bé perquè malgrat ser bona no segueix el tarannà de la galeria? Aquest també seria una mena de “complex de màrtir”.

    Què hi ha molta hipocresia? Ben cert, i molta misèria humana, però en el món actual, qui no s’anuncia, no ven, i aquest és un “slogan” del segle passat. I en l’actualitat, que tot es sectorial, una galeria no s’anuncia en una revista de cotxes, i una firma de cotxes no s’anuncia en una revista d’art, i les garrofes s’han de trobar d’algun lloc. La publicitat és empalagosa, però fonamental. I siguem clars i malauradament durs: tu necessites a la revista, però la revista no et necessita a tu. Parlo de la revista, com d’un diari.

    La Katherine Kuth, va estar quasi 20 anys amb una galeria d’artistes emergents, i evidentment les va passar magres, però suposo que per mantenir-la tants anys, també deuria vendre, tot i que entenc que desenvolupés aquest concepte de “màrtir”, perquè va agafar una època convulsa, amb la Segona Guerra Mundial pel mig. I va plegar, quan les avantguardes del Segle XX començaven a despuntar. Curiosament, al final va anar a petar a un estament quasi públic. La vida té aquestes coses.

    En conclusió Anna, el capital no té pàtria, com deia la Karl Marx, i el diner ho domina tot. Per “amor a l’art”, malauradament no es fa res. Hauràs de conviure amb la hipocresia, i navegar pels mars del cinisme per tirar endavant. Però si has de defugir del complex de màrtir, comprensible, però que no t’ajuda a tirar endavant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé fins a quin punt necessitem crítiques en revistes de pagament. No sé si els seus lectors són compradors d'art potencial. Entre el món de l'art no son gaire ben vistes, si es tenen gaire en consideració el que publiquen.

      Un altre tema són els anuncis, tot i que per la meva experiència servien més per mantenir una façana de cert "glamour" que per portar visitants a la galeria. Si t'anuncies, ho has de fer durant un llarg periode de temps, no serveix posar un anunci i prou, has de fer-ho amb constancia durant un temps considerable. Això val força diners i en quant a eficàcia, la meva experiència m'en fa dubtar.

      I tant que es poden publicar anuncis sobre cotxes en una revista d'art. Això es fa, com també esponsoritzen fires i altres esdeveniments, així com marques de rellotges, roba, etc. Jo crec que la crítica ha de ser objectiva i imparcial i que les revistes han de treure els seus ingressos d'altres fonts, que no dels artistes i les galeries. Això converteix el seu contingut en poc o gens fiable.

      Elimina
  2. Estas situaciones me llenan de rabia.
    El arte en si parece que no importa, sólo el lucro que se le pueda sacar. Es como comprar un cerdo! Además, es como para cuestionar la valía de los autores "famosos".
    Un fuerte abrazo, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sospecho que esta política es una práctica extendida. Hay que tomarlo como una forma de hacer publicidad. De hecho, las galerías potentes del extranjero dedican parte de su presupuesto de publicidad a revistas. Pero es cierto que hay artistas famosos y artistas famosos. Algunos lo son por méritos propios y algunos han sido el resultado de un buen montaje. Hay que tener criterio y saber elegir, aunque a veces no sea una tarea fácil.
      Una de las cosas que me dan más rabia es cuando me preguntan si voy a ir a ferias o si me voy a anunciar en revistas en lugar de preguntarme qué artistas me gustan y porqué. Me da rabia que se priorice el mercado antes que el arte en sí. Desgraciadamente, esto se da mucho en el ambiente de las galerías.

      Elimina