diumenge, 22 de febrer del 2015

La febre d'ARCO

    



     Cada any, per aquestes dates, es celebra la fira d’Arco i jo em poso negra, literalment. Els diaris s’inunden d’articles sobre art i mercat, publiquen llistes dels artistes imprescindibles per als qui volen invertir en art contemporani, o simplement per als qui volen estar al dia. Els suplements dominicals dediquen pàgines i més pàgines a l’art contemporani amb articles que, una vegada més, analitzen els intríngulis del mercat, i porten títols cridaners com : “Diagnostico urgente del arte contemporáneo”, “El arte moderno como montaje comercial” (El País, Babelia,21/2/15) o “45 essencials de l’art contemporani” Dominical de El Periódico 22/2/15. Tant li fa, els títols podrien ser els mateixos aquest any, que el passat o que en fa deu. El tema sempre és el mateix. Cansa, avorreix i provoca mal estar. Poc es parla d’art, es parla només de mercat. Les paraules més emprades en tots els articles són: especulació, actius financers, revalorització, xifres astronòmiques, etc... i apareixen conceptes nous, com un que m’ha cridat l’atenció en un d’aquests articles i fa referència al “capitalisme artístic”, un terme que apareix en el llibre de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy: La estetización del mundo”, Editoral Anagrama, 2015.

     Precisament ahir, em van explicar que als Estats Units apareixen individus que es dediquen a vendre art amb el compromís de tornar-lo a revendre per treure rendiment. Vaig tenir la sensació que els que m’ho explicaven, fins i tot ho trobaven bé. Interessant, agosarat. Com si aquestes iniciatives demostressin llibertat  o obertura de mires. Potser sí que al final seré jo, la que no és d’aquest món!  Els vaig explicar que, quan un client em pregunta si un artista que estava disposat a comprar es revaloritzarà, jo sempre els dic el mateix: que no comprin pensant en això. Han de comprar perquè una obra els agrada, perquè els interessa, perquè els comunica. Han de comprar per enriquir (en el sentit estètic i filosòfic) la seva vida i el seu entorn amb altres perspectives. Una obra d’art parla de la vida de l’artista i del món, de la mateixa manera que ho pot fer una novel.la. Si compren només per invertir, es probable que s’equivoquin. No em canso de repetir que l’art és alguna cosa més, que això. Però no hi ha manera: cada vegada que s’acosta Arco, el bombardeig mediàtic em deixa sense veu.

     Afortunadament, un article de Miguel Angel García Vega, publicat en el Babelia d’ahir (21/2/15), m’ha consolat una mica. Reprodueixo aquí un paràgraf interessant, per si algun col.leccionista àvid s’ha confeccionat una llista amb els imprescindibles de la temporada:

“(...) quizá el gran problema del mercado sea que olvida sus propios errores. Alfonso E. Pérez Sánchez –durante años director del Museo del Prado- lo dejó escrito: ¿Quién creeria que los cuadros del hoy olvidado José Aparicio se valoraban por encima de los Goya en los inventarios de Fernando VII? ¿O que obras de El Greco pudieran comprarse por 500 pesetas, cuando se estimaban en cientos de miles las de Francisco Domingo Marqués? (...)

     Tant se val. Aquests dies, la febre d’Arco s’ha apoderat del pensament de la majoria de persones de l’entorn de l’art. Els que poden, es deleixen per comprar art en l’ambient estressat i artificial de la fira i alguns es deixaran convèncer pels arguments del mercat. Qualsevol altre raonament que volguéssim fer servir, seria en va.




     

2 comentaris:

  1. Si estem al mes de febrer, toca ARCO. No hi ha més remei. Mamem ARCO per tots cantons, perquè els mitjans de comunicació tenen l’obligació de fer-se’n reso, com del “Debate sobre el estado de la Nación”.

    El gran públic, el que realment paga tota la pompa i circumstància amb els seus impostos ho demana? NO, definitivament NO perquè en primer lloc no s’acostarà a veure-ho – només es per públic especialitzat i esnobs – i en segon lloc perquè la majoria d’obres exhibides mereixeran un qualificatiu escatològic que no penso pas reproduir.

    ARCO no es ART, es imatge, provocació, extravagància, luxe, i una dosi molt petita d’art, perquè no sigui dit. Uns quants, artistes de renom, les grans galeries, les astronòmiques xifres que acomodats en fortuna i milionaris en vanitat, alguns paguen per esnobisme, per un grapat d'obres escollides, de molts autors de trajectòria vital displicent, artísticament bohèmia, i crematísticament desventurada.

    I d’aquests últims se n’aprofiten aquests que expliques en l’article, intermediaris que compren venen i re-venen sense estima per l’art, però amb un amor incondicional pel diner.

    Evidentment els temps canvien, per bé i per mal, i ARCO sigui per la crisi, sigui per l’evolució de la societat, està en franca davallada. Al costat d’ARCO hi ha ARTMADRID, que sense tanta parafarnalia, està venent més, i aconsegueix cada vegada més galeristes. De ben segur, deu tenir les seves misèries al darrera, però de façana sembla que funciona.

    El temps, implacable Cronos que ens té sotmesos a tots, serà qui posarà les coses al seu lloc, i pot ser algun dia s’escriurà que durant x dècades va existir ARCO, que un cop re-estructurat ha passat a ser...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et pensis, ARCO no és Basilea. Les "grans galeries" em sembla que passen de llarg!. Potser hi va haver uns anys que hi anaven, però pel que he vist, aquest any de galeries importants hi van poques. Potser han vist que Europa i en especial l'estat espanyol no són un mercat gaire atractiu en aquests moments en que la crisi encara es perllonga, per més que diguin que no.
      I ARTMADRID... no ho sé. He vist el llistat de galeries, i n'hi van algunes que Deu ni do! Pot ser un autèntic "mercadillo" d'aiguabarreig de tendències. Quin mareig, sincerament! A ARTMADRID, si es ven més, es perquè hi van galeries que porten artistes de preus més baixos. Tampoc crec, ni de bon tros, que sigui millor que ARCO.

      Elimina