Una biografia (sota la influència de l'Alice Munro)

     

     Havia decidit visitar al seu mestre de piano a l’hospital on estava ingressat. Era dissabte a la tarda i com que no esperava visites a la galeria, va fer festa.  Malauradament, l’època dels dissabtes concorreguts ja era molt lluny. Sovint la recordava amb molta nostàlgia. Eren dies amb molta activitat, la gent que treballava no podia anar de galeries durant la setmana, i aprofitaven el dissabte per anar de compres i veure exposicions d’art. Moltes vegades, d’aquells dissabtes sorgien contactes importants, públic nou, alguna venda i sobretot,  moltes converses que li aportaven coses interessants.  Ella sempre es preparava un bon discurs sobre l’artista de torn, de la mateixa manera que ho hauria fet si s’hagués tractat d’una classe universitària. Hi havia un col.leccionista que sempre venia els dissabtes al matí i li demanava que li expliqués l’exposició, i ella ho feia amb el màxim entusiasme. Li venia a la memòria aquella època breu i llunyana en la que havia fet alguna substitució a la universitat, i aprofitava per exposar el material de la seva tesina de llicenciatura. En aquella època, estava treballant en la tesi doctoral i fruïa comunicant les seves descobertes. Més endavant va venir el desencantament. El tema que havia triat no donava per a una tesi, per més que volgués estirar-lo per aquí o per allà. Durant mesos, va tenir la sensació de trobar-se en un carreró sense sortida. Fins que li van oferir la feina a la galeria i va abandonar la carrera universitària. Al començament de treballar-hi, va pensar que potser, passat un temps, reprendria el doctorat amb un altre tema d’estudi. El contacte amb l’art contemporani li havia obert un món il·limitat que no tenia gaire cosa a veure amb aquelles parcel.les petites d’història, polsoses i durament competides. El temps però, va passar i el doctorat mai va arribar. Les coses a la galeria li van anar molt bé, va fer algunes apostes per artistes que varen funcionar, i com a conseqüència, va fidelitzar el públic. Es trobava com a peix a l’aigua, fins que va venir la gran crisi i l’ambient es va fer tant irrespirable, que va haver de marxar i espavilar-se pel seu compte.

      El viatge en metro fins l’hospital era llarg, i va agafar un llibre de l’Alice Munro. Però no es va poder concentrar en la lectura. A l’estació de Sagrera, van pujar tres noies adolescents. Reien i parlaven en veu molt alta i la seva vestimenta cridava l’atenció: shorts (i feia un fred que pelava), caçadores de colors brillants i calçat esportiu. Anaven molt maquillades, i li arribaven olors barrejades de perfums diferents. Sense saber perquè la van fer sentir desplaçada i incòmoda amb ella mateixa, com s’havia sentit aquella mateixa setmana amb un artista que li havia recordat que ella, ara, ja no era ningú; que la seva galeria començava de zero, i que ja no tenia el paraigua de la galeria important en la que havia treballat. Ella li havia aconseguit una bon espai a la televisió, i en canvi, aquell artista es feia pregar, no volia enviar les fotos que li havia demanat per a la productora, i li havia enviat un correu a quarts de dotze de la nit, posant en evidència que era una  pesada, perquè havia estat tota la tarda intentant localitzar-lo. I li escrivia a quarts de dotze de la nit per donar-li lliçons!. Potser l’artista havia tingut raó en una cosa: això mai li hauria passat abans, quan treballava a la galeria gran.

     El piano però, era el lligam amb les seves hores felices. Tot i que sabia que mai aconseguiria tocar-lo bé, perquè havia començat passats els quaranta, li encantava el procés de desxifrar una peça fins que sonava. Ara que el seu professor estava malalt, valia la pena fer el viatge per veure’l i dir-li-ho. La resta eren coses...