diumenge, 14 de febrer del 2016

Presència de David Padrós

    



     Encara no puc fer-me a la idea de que en David Padrós ja no hi sigui. De que ja no em contestarà el telèfon, ni em vindrà a veure a la galeria. No em vull imaginar com trobaré a faltar les hores de converses, els concerts que compartíem, els tes, els silencis, el seu suport incondicional, i sobretot, les classes de piano que em va donar durant onze anys, i que havíem quedat de tornar a reprendre tant bon punt jo quedés una mica descarregada de feina. La idea de no veure’l mai més, em fa sentir un enyorament terrible. En David s’havia convertit en una persona molt important per a mi. Ell em va ensenyar tot el que sé de música. Em va obrir una finestra a un món inabastable, que no m’acabaré en tota la vida.

     El vaig conèixer l’any 2003, va ser el professor de piano que l’escola Luthier em va assignar quan, als quaranta-quatre anys, vaig decidir posar-me a estudiar piano. Quan en David em va veure -això m'ho va confessar més endavant- va pensar que jo no duraria gaire. Però ell tenia una paciència immensa, i jo una perseverança que, sovint, el deixava parat. Vam anar avançant, i tot i que no tinc fusta de pianista, vaig assolir un nivell mig que em permetia tocar moltes de les partitures que sempre m’hauria agradat tocar. Segurament però, el que va fer que jo no abandonés amb les primeres dificultats, va ser, precisament ell, en David Padrós. En saber que era compositor, vaig voler conèixer quina música feia. Em va regalar un CD que vaig sentir moltes vegades, i em va fer intuir que, al darrera de la seva música, hi havia tota una vida. Li vaig demanar que m’ensenyés el camí que havia seguit per arribar fins allà. Recordo que un dia em va portar una llista de recomanacions per escoltar: es tractava d’una llarga sèrie de compositors (alguns del segle XIX, però la majoria del segle XX) que d’una manera o d’una altra havien aportat coses noves i valuoses. Mai em va fer lliçons magistrals, ni complicades o llargues explicacions històriques o teòriques. Simplement em va donar la mà per a que jo fes el camí.  Com a mestre de piano, però, era implacable. No em deixava passar ni una. Ni tant sols pel fet de que jo no era una jove estudiant, ni de que per a mi, el piano no era una altra cosa que  un entreteniment. Aquesta actitud sovint em causava un neguit terrible i havia desembocat en discussions memorables. Però ell mai va donar el seu braç a tòrcer. Les coses havien d’estar ben tocades, no s’hi valia el “ja està bé”, sota cap circumstància.  Després de la classe sempre anàvem a fer un cafè, i així ens vam anar fent amics.

     Com a compositor, la seva obra era important i meditada. La meva feina m'ha portat a treballar amb artistes tota la vida, i des del primer moment vaig percebre que en David n’era un. La meva actitud al davant de les seves composicions, va ser la mateixa que quan m’enfrontava a qualsevol obra d’art: es tractava d’experimentar sensacions similars a les que ha de produir un quadre o una escultura; d’establir una  comunicació a nivell plàstic i sensorial.  Des d’aquest punt de vista, l’obra d’en David oferia una lectura magnífica. Transmetia, a més, la seva manera de ser: austera, radical de vegades, sense fer cap mena de concessió que no fos a les seves pròpies idees. El seu treball creatiu, però, no va rebre premis, honors ni el reconeixement públic que s’hauria merescut. Sempre vaig dir-li que el seu error havia estat tornar a Barcelona. Probablement, si s’hagués quedat a Suïssa, les coses li haurien anat diferent. Tampoc li interessaven gaire les relacions públiques, que en els nostres  ambients artístics són tant importants com l’obra, o més. Aquesta actitud seva, però, va ser la que es va guanyar tota la meva confiança. Era un home íntegre, que nedava a contracorrent. Un supervivent, a més. Durant molts anys el va turmentar una malaltia psíquica. Tot i amb això, ell tirava endavant la seva vida. Més d’una vegada li vaig manifestar la meva admiració per aquest fet que, als meus ulls, el convertia en un heroi. Malgrat totes les adversitats, ell seguia allà, ferm com un far.

     És per tot plegat que el trobaré a faltar, pel que em va ensenyar, pel que compartíem, i perquè sempre era allà quan el necessitava. La seva era una presència forta i confortant, inqüestionable. En David Padrós era el meu referent, i els referents ho són per sempre. Ell ja no hi és, però mentre jo visqui, segur que m’acompanyarà sempre.  

6 comentaris:

  1. Un text molt emotiu i on s’entreveu l’estima i la compenetració professor-alumna, que mes tard va esdevenir en gran amistat.

    Jo vaig tenir un cas similar amb el meu professor d’anglès. Em va fer adonar de quan admirava a aquest país. De fet, sempre m’he considerat molt “british” i quan vaig tenir la sort de viatjar-hi vaig saber perquè. Em vaig identificar molt amb el paisatge d’aquelles contrades i Escòcia em va frapar moltíssim.

    Les nostres converses en anglès – que el tenia molt més fluid que ara – parlant de “lo humano y lo divino” varen ser fonamentals per a mi.

    Per tant t’entenc perfectament perquè us unia l’humanisme, quelcom que, ho hem comentat moltes vegades, ara no està de moda i tot són relativismes i servituds.

    En el fons, era més que el teu professor de piano. Era un guia, d’una forma molt sui generis, de la teva vida, una mena de suport, i alhora de “fugida” de la realitat, quan aquesta et turmentava. Ell i la música es servien de via d’escapament. El seu suport musical t’era imprescindible. Però ara ha iniciat un llarg viatge sense tornada. Això significa que el paper amb tu ja el va complir i ara has d’anar sola.

    Has de continuar tocant i practicant el piano per ell, pel seu mestratge i per la seva amistat. Ja se que la galeria et té atrafegada. Però busca el temps d’on sigui, perquè les seves lliçons i la seva música t’eren tan imprescindibles com el respirar, i no pots ofegar-te ara que ell no hi es. Precisament és quan has de nadar mar endins i buscar la seva essència, interpretar les seves composicions i sentir que el seu esperit estarà amb tu, perquè segur que sempre tindràs un record per ell en la teva memòria. Per tant, no ha de morir mentre tu toquis per ell i amb ell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per les teves paraules, Marta. I tant que seguiré tocant el piano, ho faré pel seu record, i perquè serà, com tu dius, la manera de que continuii viu. Totes les meves partitures estan plenes de les seves anotacions, els seus digitats, etc... Vam fer un llarg camí, i tinc repertori per omplir tota una vida.

      És ben cert això que dius. La música va ser la meva via d'escapament, un món alternatiu que quan hi vaig entrar em va deixar fascinada. Ell em donava la mà per saber moure'm en aquest món i aprendre tot el que havia d'aprendre. Sé que a ell també li va agradar compartir amb mi el món de l'art. Li encantava venir a la galeria i conèixer als artistes!

      Seguiré amb el piano i escoltant tota la música que pugui. Que el seu mestratge continuii ben viu!

      Elimina
    2. T'expliques molt bé, Anna. És d'agrair.
      En el teu escrit s'entreveu tant la persona del David com la qualitat tan especial de la vostra relació. Ai, quin pal! Quan pararà la vida de donar-nos pals!!

      Elimina
    3. Per a mi sí que ha estat un bon pal. Ens veiem molt sovint, i si no parlàvem per telèfon... Avui recordava amb en Carles el que significaven per a mi les classes. Recordo la llum que tenia la sala on tenia el piano vertical, i els arbres que creixien al pati de mansana. Més d'una vegada em quedava plantada al davant de la finestra, mirant els patis de les cases veines, fins que em cridava l'atenció: "Va tu, que hem de fer classe!". Ahir, gent de bona voluntat que va venir a la inauguració em proposaven altres professors..., fins i tot en va venir un, de professor de piano, amic de l'Elena Kervinen, que es va oferir. Però jo no podria de cap manera fer classes amb ningú altre. No en aquest moment. Repassaré totes les partitures que vam tocar, i em semblarà que, encara que sigui espiritualment, encara em fa companyia.

      Elimina
  2. Ui, on és aquest rellotge que no va a l'hora?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si noia, ara me'n adono. No sé si jo ho puc arreglar això. Em sembla que això és cosa dels robots de blogger... però preguntaré.

      Elimina