dimarts, 6 de setembre del 2016

Fontana, Torres García, Cornell, Rothko, Beuys, Furriols

    



     L’obra de Joan Furriols té, encara, un abast molt minoritari. Això vol dir que moltes de les persones que visiten la seva exposició a la nostra galeria, no coneixen la seva obra. Per alguns és un autèntic descobriment, i és curiós veure com la majoria no s’està de trobar paral.lelismes amb l’obra d’altres artistes molt reconeguts. He arribat a la conclusió que tots tenim la necessitar d’etiquetar les coses, o si més no, de situar-les en un context estilístic. Es fa necessari trobar una línia discursiva, un perquè de totes les coses.

     Després d’aquestes visites, he pres notes dels comentaris i reflexions d’alguns dels visitants, i crec que val la pena posar-les aquí per escrit.

1.-  La relació amb Lucio Fontana.

     Aquest és potser el comentari més freqüent. Les superfícies amb forats de les obres de Furriols poden acostar-se, a primera vista, a les de Fontana. L’actitud, però, és molt diferent. Furriols no busca agredir les superfícies, traspassar-les, transgredir-les. Furriols dibuixa. Els seus forats són delicats, subtils; creen uns altres espais, una altra dimensió.

2.- La relació amb Torres García.

     Amb algunes de les obres es pot establir aquesta relació, especialment amb algunes objectuals. Els objectes de Torres García, no són abstractes, ni tampoc imitatius. D’ells sobresurt una remarcable potència esquemàtica que remet a una representació particular de les coses. Aquests objectes esdevenen símbols i condensen diversos significats. Les composicions de Torres García, basades en enquadraments de línies verticals i horitzontals busquen crear una composició unitària de línies, estructura, color geometria, signes i textures. Aquest raonament es podria aplicar perfectament a més d’una de les obres de Joan Furriols exposades.

3.- La relació amb Joseph Cornell.

     Joseph Cornell va ser un dels pioners de l’assemblatge. Autodidacta i influït pels surrealistes, Cornell va crear unes caixes o vitrines, en les que hi combinava objectes diversos, practicant una mena de collage. La majoria de les vegades es tractava d’objectes usats, que ell situava en un context nou i amb un gir poètic remarcable, els feia portadors de significats que anaven més enllà de l’utilitarisme. Podríem dir que les caixes de Joan Furriols ens fan pensar en les de Joseph Cornell. Evidentment que hi ha diferències, però la força poètica que transmeten, i sobretot, la seva evocació nostàlgica, les situen en un univers paral.lel. Com Furriols, Cornell també va trigar molts anys a exposar i vendre les seves obres.

4.- La “capella Rothko”

     A la última sala de l’exposició hem penjat cinc dibuixos exquisits que Furriols ha batejat com a constel.lacions. Cada un ens presenta un cel amb estrelles (són papers tractats amb diverses incisions), i d’aquí el nom. A l’entrada de la sala, hem col.locat un objecte format per dos pots de vidre que contenen unes espelmes usades. Les arrels d'aquesta obra estan en un record personal de l’artista, que remet als rituals de dol de quan era petit. També hem de dir que algú ha trobat reminiscències de Josef Beuys en aquesta obra!. Al fons de la sala, hem col.locat una escultura feta amb escumes i que evoquen diversos materials de construcció. Algú va relacionar aquesta obra final amb un altar: els materials pobres, descontextualitzats, són el principi i el fi. Més d’un visitant ens ha fet notar les connotacions místiques d’aquesta última sala, “com si fós la capella Furriols”, en referència a la capella Rothko. La capella Rothko esta a Houston, Texas, i va ser fundada per Jean i Dominique de Menil. A dins, hi ha catorze obres de l’artista Mark Rothko. Són totes quasi negres, amb petites variacions.Tots aquests comentaris han enriquit la nostra experiència de l’exposició de Joan Furriols. D’alguna manera ens ha ajudat a reforçar la idea de que Joan Furriols és un clàssic de les nostres arts plàstiques. Un clàssic ignorat per molts, i que cal reivindicar. Com a mínim, aquesta és la nostra voluntat.

4 comentaris:

  1. Despres de llegir tot això, encara tinc més ganes de veure la exposició. La relació amb Torres García i Joseph Cornell és el que m'ho provoca. Són dels artistes que m'han emocionat de veritat algun cop. Moltes gràcies per l'explicació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me'n alegro! Joan Furriols és un artista fonamental que ha estat treballant al marge durant molts anys. Sort que ja se l'ha començat a reivindicar. Tecla Sala, Museu de Montserrat... I també el van incloure en una exposició sobre l'art des de 1950 al MNAC. Moltíssima gent, però, encara dorm....

      Elimina
  2. Doncs mira Anna, a mi Furriols em sembla personal i intransferible. A vegades, buscar semblances es una forma de manifestar que no es compren o costa d’acceptar l’obra. I pot ser no s’ha de comprendre, s’ha d’acceptar i deixar-se emportar per la mateixa.

    Tant en la visita a la mostra com en la meva crítica: http://www.cuadrosdeunaexposicion.com/cr%C3%ADticas-a%C3%B1o-2016/comunicados-julio-2016/cr%C3%ADticas-julio-2/ en absolut vaig veure una semblança amb Fontana. Però si la diferencia és abismal!!! I demès ho expresses molt bé en l’article. No hi ha violència en l’obra de Furriols, més aviat hi ha recerca i fins i tot no descarto preguntes existencials, que pot ser l’artista no es fa a si mateix, però que transmet en l’obra.

    Respecte a Torres García, res home. Furriols es minimalista. Torres García constructivista. Per dir-ho en termes planers, el mestre del constructivisme acobla, engalza peces d’una geometria, per crear un altre món geomètric.

    Joseph Cornell es un altre tema. Efectivament, si es pot dir que hi ha referències o inspiració, però la senzillesa de elements que utilitza Furriols li dona un lirisme molt peculiar que l’obra de Cornell no té, però aquesta si parteix d’una potent innovació quan les seves obres s’exposaven. Cornell es més “pràctic”, tot i partir d’elements quotidians per crear situacions de tarannà surrealista.

    I respecte a Rothko, només els uneix el fet espiritual, perquè el concepte i plasmació és, com es pot comprovar, molt diferent.

    Total, que el personal quan no entén una cosa, en lloc de dir no ho entenc, s’inventa “la bíblia en pasta”.

    De totes formes, es bo prendre notes per comprovar lo educada que està la mirada per l’art, en el bell mig de la segona dècada del segle XXI

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, però la gent te el costum de trobar-hi referents. I em vaig deixar alguns noms, com Morandi o Donald Judd, que també han estat esmentats!. Des de sempre, m'he hagut d'acostumar a que molta gent comenci a trobar referents quan fem una exposició d'algun artista que no és gaire conegut. Això, al començament, m'empipava molt. recordo quan en les primeres exposicions de Jordi Alcaraz, la gent esmentava a Brossa i sobretot a Tàpies!. Però... si no tenia res a veure! Em meravellava la capacitat de la gent de veure referents on no hi eren. De vegades sí que hi són, transformats i reinterpretats, i això, sovint, enriqueix l'obra. Però no hi són "per norma", de vegades, les semblances són pures casualitats.

      I sí, com tu dius, que la gent trobi tants referents, també vol dir que té coneixements. I això és molt d'agraïr!

      Elimina