divendres, 15 de setembre de 2017

Sobre l'art relacional

     



     En Jordi Lafon em deia ahir que moltes coses estan canviant en el món de la creació. Sobretot, després d’haver visitat la Documenta de Kassel, i de reflexionar molt sobre les inquietuts dels seus alumnes, alguns molt avançats intel.lectualment. Veu que les coses que els motiven, les que ocupen el seu temps, els seus espais creatius, van per un camí diferent. A la majoria, poc els interessen els suports, les tècniques, la realització dels objectes artístics. Alguns d’aquests alumnes, fins i tot tenen els estudis buits. Les seves obres no tenen realitat física. Les guarden als ordinadors. De fet són idees, relats, processos, experimentacions. Jo no sé si les coses estan canviant. El canvi, en tot cas, es va començar a produir fa molt de temps. El que passa, potser, és que l’anomenat art relacional ha anat guanyant adeptes. Les hores que ens passem al davant d’una pantalla, i la forma en que això ha fet canviar la nostra perspectiva del món i de les coses, ha fet que seguir aquesta tendència sigui el més natural. I també el més fàcil.

     En principi l’art sempre ha tingut algun aspecte relacional. És cert que l’espectador interactua amb l’obra d’art i que aquesta experiència té molta importancia. Però l’art relacional fa d’aquest vincle la seva única essència i la seva finalitat. El terme va ser emprat per primera vegada per Nicolas Bourriaud el 1996, en el catàleg d’una exposició al Palais de Tokyo de Paris, i dos anys després, es va publicar el llibre Esthétique Relationelle. Bourriaud havia observat un canvi en la creació artística dels anys 90. Un canvi potser derivat de nous contextos sociopolítics, de l’ús d’internet, i de la tendència de les arts a transgredir els seus propis límits. A més, s’havia començat a produir una oposició als standards de l’art modern que valoraven la figura de l’autor, l’obra d’art com a objecte, i que tenia com a marc natural la galeria d’art o el museu. L’art relacional desconfia de la diferència entre art i vida i proposa la creació col.lectiva. Es substitueix l’art convencional per pràctiques, estratègies i narratives diverses a l’entorn d’un fet o esdeveniment proposat per un artista. Segons Bourriaud, l’art relacional seria una mena de laboratori de formes vives, de les que qualsevol es pot apropiar. L’obra d’art no seria un objecte, sinó el moment i la duració de la seva “apropiació”. L’art seria un estat de trobada. L’art relacional comporta també una dissolució dels límits entre les arts del temps (música, dansa i teatre) i les de l’espai (arts plàstiques), i es situa en una zona d’activitat econòmica que s’escapa a la regulació. Per tant, té un component de performance important. Dins d’aquest corrent, Bourriaud va situar artistes com Rirkrit Tiravanija, Mauricio Cattelan, Christine Hill, Nirotoshi Hirawaka o Félix González-Torres.

      Tot això que va descriure Bourriaud fa quasi vint anys, sembla que segueix vigent. Es parla de “pintura expandida” o de “literatura expandida”, amb la voluntat (o la necessitat) de trencar els límits entre les arts i fer-ne una cosa més complexa i inter-relacionada. Els conceptes i les prioritats de molts artistes també són uns altres. La majoria d’artistes ja no pensen en ensenyar la seva obra a les galeries, sinó en que centres públics o privats, festivals o certàmens com la Dokumenta de Kassel produeixin les seves idees.  Tot i sabent que l’art sempre ha anat un pas per davant del pensament general, em pregunto si hi ha públic –que no sigui artista- disposat a seguir-los, i si la distància entre l'art i la societat no s'haurà fet insalvable. 

     

4 comentaris:

  1. Interessant article que convida a la reflexió sobre la creació artística, tenint en compte els temps tant canviants que estem vivint, les noves tecnologies – jo que visito moltes exposicions observo com en la gent jove, el tractament de la imatge va guanyant terreny en detriment d’altres arts que impliquen volum d’espai i elements – i els profunds canvis socials on l’art en rep les conseqüències.

    El teu article es podria dir que profunditza dins la filosofia de l’art, tot i que exposes al final un fet cabdal: l’artista “passa” de les galeries, i va directament a fires o espais públics.

    Fins a quin punt aquests àmbits atrauen a possibles compradors? I, com els contempla el mercat? Perquè en definitiva, el quid de la qüestió es que es pot teoritzar molt sobre l’art, però tot artista vol donar a conèixer la seva obra i vendre-la. El mercat es lliure però implacable. No entén de filosofies, i en part està fent malbé l’esperit de l’art. Però vivim en una realitat on el diner ho mou tot. En Jordi Lafon no pot viure de les seves creacions. Ha de treballar com a professor. I com ell, molts. I que hi hagi alumnes per donar classes, perquè la davallada en el món de l’art també va per aquest camí.

    Art relacional o art racional? L’experimentació es necessària. Buscar noves formes es fa imprescindible, però destinat a qui? El gran públic acudeix a les manifestacions dels grans museus i institucions publiques, que en el fons s’han alimentat de col•leccionistes, que han comprat art en galeries i sales de subhastes. Tot plegat un embolic on l’art és el que menys es té en compte, degut a interessos per masses bandes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes de les obres d'aquests artistes joves -o no tant joves-, ni tant sols estan pesades per a ésser venudes. La única rendabilitat que en poden treure és el cost de producció i algun "plus" per la idea, i això sempre per part d'una institució o entitat.

      A mi el que mo m'acaba de convèncer, és la utilització que fan del públic. Teòricament, l'obra per "estar acabada", necessita d'una interacció per part dels espectadors. No m'ho crec; vull dir que normalment, els artistes ja han "escrit tot el guió", i el públic fa de figurant... Ara penso en alguna d'aquestes obres, com la que va presentar Roger Bernat a la Documenta. Ell ja tenia escrit "la crònica del fracàs" abans de que, segons ell, fracassés.

      Sovint, però, les idees són bones. Serveixen més com a guió d'un documental, d'un libre o d'una performance, sense ser cap de les tres coses però inter-relacionant les tres possibilitats. Però penso que fer això és "fàcil", tot pot quedar esbossat, sense haver de lligar a fons cap idea. Sempre tinc la sensació de "cosa a mitges".

      Elimina
  2. Anna, un article fantàstic!
    Moltes gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi... però pela límits que m'he posat, és una mica massa resumit. No cal avorrir, penso!

      Elimina