dijous, 26 d’octubre de 2017

Aquelles reunions dels dissabtes

     



     Avui compartiré el record d’una experiència que em va fer veure les coses d’una altra manera, lluny del misticisme i de la visió romàntica del món de l’art que m’havia donat la formació acadèmica. He de reconèixer que en aquell moment, vaig tenir sensacions complicades de racionalitzar. Però la història de veritat, és la que passa entre bambolines.  

     A la galeria en la que treballava en aquella època –parlo de finals de l’any 1987- hi tenien lloc, cada dissabte al matí, unes reunions molt particulars. Cap a les onze del matí, es trobaven el poeta Joan Brossa i tres dels seus col.laboradors més pròxims d’aquell moment: en Manel Viñas, en Lluís Mª Riera i el Sr. Martínez. Val a dir, que, tot i que ja s’havien realitzat algunes exposicions de poemes objectes i poemes visuals, en Joan Brossa encara no gaudia de la popularitat que tindria després. Era conegut i respectat, però per cercles molt reduïts i, sobretot, per la seva obra poètica i teatral. El coneixement de la seva obra plàstica no havia transcendit més enllà dels seus seguidors més incondicionals. El motiu d’aquelles trobades era realitzar una mena de “think tank”, o “brainstorming”, com es diria ara. En cada trobada, en Brossa els apuntava possibles idees per a poemes visuals, i en Viñas i en Riera, es passaven la setmana recorrent botigues i parades dels encants, per trobar objectes susceptibles de ser re-llegits i adaptats per part del poeta, en poemes objecte. En Martínez era l’encarregat de materialitzar-los: era qui trobava la solució tècnica. En definitiva, era el que foradava la copa per passar-hi cargols, i el que enganxava els claus als martells. Al principi, els objectes no tenien títol, després en Brossa els titulava i prenien sentit. En Viñas i en Riera, de vegades, venien carregats amb objectes que en Brossa no els hi havia demanat, però que ells creien que sí que es podrien convertir en poemes. Recordo especialment un dia, en què en un dels dos –no recordo qui- va aparèixer amb una trompa d’elefant de goma. Crec que l’havien comprat a l’Ingenio, d’on eren uns clients assidus. Altres vegades, els objectes que portaven, que sí que els hi havia demanat, no li agradaven, i llavors les discussions duraven tot el matí. Més d’una vegada, sortien frustrats i emprenyats perquè la trobada no havia estat del tot productiva.

       Un dia, el Sr. Martínez,  que normalment es dedicava a encolar, foradar i prou, em va ensenyar una cosa. Havia portat un ribot de casa seva –abans havia sigut fuster- i l’havia posat al damunt d’una baralla de cartes escampades en filera. “Caram!”- vaig dir-li- “Aquest és molt bo!.  Sobretot ensenyi’l!”. La idea del Sr. Martínez es va convertir en l’objecte  “Camí de cartes”. De fet, costava saber on començava la idea d’en Brossa i on acabava, perquè tots deien la seva, i en Brossa, de vegades, si veia que la idea era bona, els feia cas.

     Poc després de l’exposició de Joan Brossa que es va fer a Munic, van traslladar el magatzem de la galeria –on es feien les reunions- a un barri allunyat del centre, i als col.laboradors d’en Brossa no els anava tant bé d’anar-hi. Amb el pas del temps, també havien tingut les seves divergències. En Viñas, que era molt primmirat (tenia una empresa de bijuteria) deia que en Martínez era massa barroer en la realització dels objectes (tenia raó) i per una cosa i per l’altra, aquelles reunions es van acabar.
     Han passat trenta anys des d’aleshores, però crec que, per més temps que passi, quan vegi poemes objecte de Joan Brossa pensaré sempre en les trifulgues d’aquells matins de dissabte.

         




2 comentaris:

  1. Valuós record, que agraeixo molt que comparteixis, Anna. Avui estic espessa, tinc el cap a una altra banda, i no et sabria explicar com cal la impressió que m'ha causat tot plegat. Obto per donar veu al poeta, transcribint el seu poema titulat "El mirall a la pista", sense respectar la partició dels versos:
    "No anava a la recerca de cap tema,
    sinó que acceptava allò que li arribava, encara que fos en forma d'un retall de diari: en aquesta acceptació natural, s'han anat formant els llibres. Crear un sentit en coses que no en tenien."

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'he compartit perquè quan te'l vaig explicar un dia, em vas fer veure que tenia interès. Quantes de les coses que hem viscut de prop tenen importancia i no els hi donem valor. Aquest valor, de vegades, només apareix amb el temps. Llàstima que no tinguem prou memòria!

      Elimina