diumenge, 31 de desembre de 2017

Altres lectures

    



     La situació política excepcional que estem vivint esta condicionant la nostra vida, al menys, a mi m’ha abocat a un estat de falta de concentració bastant considerable. No només això, sinó que m’ha fet veure les coses d’una altra manera, des d’una òptica molt diferent. I, sobretot, veure coses que abans no veia. Moltes obres d’art que tinc al meu voltant han adquirit un significat que no els hi hagués pas atorgat fa alguns mesos. Però per damunt de tot, el que em resulta més difícil i fins i tot incomprensible, és continuar la meva vida com si res no estigués passant. Fins i tot em sorprèn veure la gent caminant pel carrer, les botigues obrint, les oficines funcionant, com si res estigués passant. En definitiva, se’m fa paradoxal veure que tothom intenta fer la seva vida com abans. Com abans de ser conscients que la llibertat no existeix. O més ben dit, que no la deixen existir.

     En aquest estat de coses, se’m fa molt difícil programar exposicions. Entrar en el món dels artistes, un món per se fonamentat en la llibertat de pensament i per tant de creació, sense adonar-me’n de que alguna cosa no encaixa. La sensació de “mirar cap a una altra banda” quan l’artista explica els seus raonaments, no deixa de resultar-me xocant. Darrerament, també m’he sentit “mirant cap a una altra banda” quan he hagut d’explicar algunes obres d’art, i encara pitjor, m’he sentit fins i tot “en fals”. Però a poc a poc, el que he anat descobrint, és que la situació social i política, a mida que s’ha anat desenvolupant i s’ha anat introduint en la meva vida, m’ha fet trobar significats nous a algunes de les obres d’art que tinc al meu voltant. I ara és difícil que les vegi d’una altra manera. Com si finalment, hagués caigut un vel, i hagués descobert el seu sentit verdader. Mai hauria pensat que l’obra de David Ymbernon “Trencaclosques” em parlaria de la llibertat condicionada. L’obra és com la caixa d’un joc que convida a construir un paisatge; però –com passa a la realitat, fins i tot la dels jocs infantils-, el resultat s’ha de construir amb les peces que van dins la caixa. Es poden fer moltes variacions, però sempre hi haurà límits.

     Vam tenir la sort de mantenir una llarga conversa sobre tot plegat amb el poeta Jordi Solà Coll. Vaig parlar-li d’una fotografia de Jordi Casañas, en la que dues noies es miren una paret grisa. Li vaig explicar que des de que el panorama polític esta tant enrarit, moltes vegades em sento com les noies de la foto: mirant una paret grisa: limitada, condicionada, sense perspectiva i paralitzada. Ell, ens va llegir el seu poema “La paret grisa”:

Ningú
ja no recorda que el mur es pot enderrocar.
Que no hi ha obstacle sense eixida. Sí, tot
és pedra i greu la veu no cova la llavor: sol,
davant la immensitat, l’home mira la paret
grisa.


   Curiosament, els seus poemes més recents també s’obren a noves lectures des de la situació actual. Aquest estat d’ànim podia haver estat el fil conductor d’una exposició; incidir en el valor que posseeixen les obres d’art, en tant que poden ser reinterpretades una vegada i una altra, posar èmfasi en la seva vida perenne. Però vaig temptejar el terreny i vaig a tenir sorpreses:  un artista no hi va voler participar i un altre m’hi va posar condicions. No són els que esmento aquí, això esta clar!. Tant se val. En el fons tot plegat és una experiència més d’aprenentatge.


Nota: La imatge reprodueix l'obra de David Ymbernon "Trencaclosques".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada