dissabte, 24 de febrer de 2018

De papanates n'hi ha hagut sempre.

     



     Estic llegint la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, editades per Club Editor, i confesso que fa molt de temps que no tenia entre les mans un llibre tant entretingut i tant interessant alhora. La conversa entre un editor i el seu autor sobre literatura és apassionant; però si l’editor és Joan Sales, autor de la novel.la “Incerta Glòria” i l’escriptora és Mercè Rodoreda, l’interès gaudeix d’una intensitat remarcable. Aquest llibre l’hi havia regalat jo mateixa al meu pare l’any 2009 –suposo que perquè la que el volia llegir era jo-, i no ha estat fins ara, que s’ha tornat a reeditar i se n’ha parlat a la premsa, que el vaig anar a rescatar de la seva biblioteca  i em submergeixo en la seva lectura totes les tardes de diumenge i tots els vespres que puc. Llegint-lo, em sorprenen les similituds amb molts aspectes de la nostra realitat actual. Pel que fa a la política, és desencoratjador adonar-se de que la deriva repressora que ha adoptat el govern d’Espanya i els partits polítics que li donen suport, ha generat una situació idèntica a la que hi havia durant els anys del franquisme. És increïble veure com aquelles idees fonamentals (la unitat d’una suposada pàtria i la voluntat d’aniquilació de les altres nacions) s’han mantingut latents durant una democràcia que, ja en les cartes entre Sales i Rodoreda, apareix com a “sospitosa”.

     Però deixant de banda les similituds polítiques, hi ha alguns comportaments que m’han cridat l’atenció, no per semblants, sinó per idèntics. Sobretot pel que fa referència a alguns costums de la gent, que encara que es considerin amants de la cultura, no fan sinó dinamitar-la. La gent a la que em refereixo és la que Sales (i jo) qualifica de “papanates”. Pel que sembla doncs, la cultura –en el cas de Sales la literatura, i en el meu cas l’art- ha hagut de lluitar no només per posar en valor les seves qualitats, sinó contra un veritable exèrcit de papanates. Sales esmenta els lectors exclusius dels premis literaris. Tots aquells que llegeixen un llibre quan aquest ha obtingut un premi, i que no saben que, moltes vegades, en el lliurament d’un premi hi han entrat altres factors extra-literaris. Aquests poden anar des dels discutibles criteris del jurat, fins a altres interessos que poc tenen a veure amb la literatura. La seva "cultura" tindrà a veure més amb el mercat que amb la literatura. Malauradament, em sembla que les coses no han canviat pas gaire.

     Aquests dies que només es parla d’ARCO, i tot llegint els textos de Joan Sales, no he pogut evitar pensar en una altra tipologia de “papanata” que es dona en el món de l’art. Em refereixo a tota aquella gent (malauradament molta) que satisfà la seva “dosi” anual d’art assistint únicament a aquesta fira de Madrid. Persones que manifesten públicament el seu interès per l’art contemporani i que fins i tot es qualifiquen com a col.leccionistes, però que mai, -o quasi mai-,  trepitgen les galeries de la seva ciutat. I si pensen en comprar una obra d’art, la compren a ARCO, enlloc de fer-ho en una galeria, on podrien  triar. Esta ben clar que el món funciona i ha funcionat sempre així, i ni es va poder canviar en el passat ni podrem revertir el futur. De papanates n’hi va haver, n’hi ha i n’hi haurà sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada