diumenge, 29 d’abril de 2018

Camins pedregosos

     



     Els artistes que desenvolupen una obra allunyada del discurs oficial, ho tenen molt difícil. Per discurs oficial entenc la tendència que exposen majoritàriament els centres d’art; però filant encara més prim, diria que és una tendència marcada per alguns artistes que s’ho han sabut fer per dominar el panorama expositiu. Han sigut prou hàbils per acostar-se al poder i relacionar-se de la millor manera. No només per ser considerats "pares" d’alguna cosa, sinó per ser-ho realment; acostant, i protegint dins la seva òrbita, un cercle d’artistes i comissaris afins; i per fer-ho bé del tot, buscant que tots aquests siguin molt més joves. D’aquesta manera, el seu regnat i temps d’influència es perllonga enllà del temps. Hi ha algú que ho discuteix, en el sentit que això no és ben bé així. Que no han estat els artistes, sinó algun director de centre omnipresent i omnipotent, que ho ha abraçat tot amb el seu "credo". Potser sí. La qüestió és que qui esta lluny d’aquestes mogudes, esta sol en un paratge desert. Bé, sol del tot no. A mi quasi sempre m’han interessat els artistes que estan o han estat al marge dels discursos o corrents predominants. I com a mi, a altra gent, que ara sembla que sigui poca; però sóc optimista i estic convençuda que d’aquí a poc temps tornaran a ser-ne molts. Per posar algun exemple, puc esmentar a Joan Furriols. Va treballar de manera constant al llarg dels anys, però mai va trobar ni espai ni reconeixement. Fins fa ben poc, que, afortunadament, ja ha estat reconegut, tot i que sense ocupar el lloc que es mereix. És per això que sempre intento que els artistes que es senten marginats no defalleixin. Si la seva obra és sòlida, acabaran sent reconeguts. Encara que el seu camí transcorri per un paratge escarpat i inhòspit.

       La setmana passada vaig estar escoltant un seguit de programes que Catalunya Música va dedicar a David Padrós. Un compositor que, després de disset anys a centre-Europa, va tornar a Catalunya. La seva música tenia poc a veure amb el que es feia aquí –amb el que estava de moda aquí- i quan ell va arribar, el teixit ja estava fet i era molt espès. La seva és una obra molt meditada; fruit del seu coneixement de les músiques d’avantguarda centre-Europees i de la música oriental (1). En David Padrós va ser durant dotze anys el meu professor de piano i un bon amic. Vaig conèixer de primera mà el seu desencís i el quasi abandonament de la lluita per fer sentir la seva música. No interessava als que movien els fils i el seu caràcter reservat no el va ajudar gens.  Tornar a sentir parlar sobre la seva música em va fer molt feliç i em vaig sentir orgullosa d’haver tingut un mestre tant savi que em va ensenyar tant. Però també em va saber greu que, fent coses tant interessants, hagués estat ignorat, mentre alguns altres –hàbils amb les relacions i destres amb el poder cultural- eren (i són) coneguts per tothom.

      El món de la creació esta ple de llops/es solitaris/es. De vegades pot ser desesperant treballar i perseguir uns principis i un sentit en el que es creu profundament, i sentir-se a contra-corrent. Però la història ens demostra que aquesta és una constant eterna, i que el temps de vegades triga massa a posar les coses a lloc. Val més seguir, encara que el camí sigui pedregós, i intentar ignorar un entorn ple d'un soroll que destorba. 

Nota:
(1).- Qui tingui una mica de temps, val la pena sentir aquests programes. Encara que només sigui un: 
Catalunya Música: David Padrós


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada